Conèixer Torredembarra

JOAQUIM TORRENS IBERN

Joaquim Torrens Ibern nasqué a Torredembarra el 24 de febrer de 1909. Inicià els seus estudis a l'Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona i als 23 anys finalitzà la carrera. Ja enginyer, fou molt aviat membre de la Junta de l’Associació d’Enginyers Industrials que presidia Ramon Barbat i Miracle.

Fou amic de Rafael Campalans, també enginyer industrial, director des de 1923 de l’Escola del Treball de Barcelona, a la qual va donar gran impuls i en fou destituït per la dictadura de Primo de Rivera. Com Campalans, Joaquim Torrens-Ibern, professor de l’Escola de Gèneres de Punt de Canet de Mar, es dedicà a la seva tasca compromès alhora amb un ensenyament modern i amb el progrés material i moral del seu país. Mantingué aquest compromís durant els anys difícils. Així, el 1938 Joaquim Torrens-Ibern participa activament en un cicle de conferències convocat per la Junta de defensa passiva de Catalunya, de la Conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya.

El 2 de febrer de 1939 s’exilià a França, on va viure sis anys molt difícils, sempre internat o en llibertat vigilada sota l’ocupació alemanya. Malgrat tot, seguí essent membre de la Junta de l’Associació d’Enginyers Industrials.

Acabada la guerra i recobrada la llibertat, es va establir a París on, ultra guanyar-se la vida, va seguir estudis a l’École d’Arts et Métiers i a la Universitat de la Sorbonne, a l’Institut de Statistique, de la qual obtingué l’any 1946 el grau de Statisticien diplomé. Durant la seva estada a París fou secretari del Comitè de Cultura Catalana i estigué en contacte amb personatges destacats en l’esforç per al manteniment de la fe en els ideals patriòtics, i en aquest sentit col·laborà de forma destacada en la represa de la Revista de Catalunya, formant part del comitè de redacció al costat d’Armand Obiols (redactor en cap), Just Cabot, Pompeu Fabra i Josep Carner. D’aquest últim és l’article inaugural del primer número, el 1947, significativament titulat Represa, en què escrivia: “Hem de prevenir-nos amb proves de la nostra categoria de civilitzats, per senyalar a tothom, amb un exemple nu de retòriques, eloqüent per bé que modest, que és una obra creadora ço que ha de substituir l’estrall causat pels agressors i envilidors. Compensem i dignifiquem ensems l’angoixa del nostre cor amb aquest propòsit de serenitat: la feina prosseguida”. Els redactors assenyalaven uns objectius d’exigència, curiositat universal i lleialtat que defineixen clarament la trajectòria professional i vital de Joaquim Torrens-Ibern.

A París i poc abans de tornar a Catalunya (1949) es va casar amb Rachel Mazzei, filla d’italià i belga, nascuda a Brussel·les. Van tenir dos fills, en Josep Maria i la Maria Clara.

Pocs dies abans de morir, Joaquim Torrens-Ibern va ser l’impulsor, al claustre de l’Escola d’Enginyers, de l’adhesió de l’Escola al Congrés de Cultura Catalana, que va representar, com és sabut, la posada en comú de les aspiracions culturals, enteses en la seva major amplitud, de la pràctica totalitat de les entitats civils catalanes davant els nous horitzons democràtics d’aquells moments històrics.

Li esdevingué la mort, de forma inesperada, com a conseqüència d’una intervenció quirúrgica, el 20 de març de1975, en la plenitud encara de la seva tasca pedagògica.

En honor seu i a la seva memòria, els seus companys catedràtics i professors de la Universitat Politècnica de Catalunya i els professionals tècnics de diverses especialitats dels Col·legis i Associacions de Catalunya, varen instituir la Fundació Torrens-Ibern.